“Recerca bàsica o aplicada?… Qui seríem nosaltres per dir-li al Turing que la lògica que estava estudiant no servia per res? No tindríem ordinadors”: entrevista amb Eva Miranda (UPC-CRM)

Eva Miranda és catedràtica a la Universitat Politècnica de Catalunya, investigadora adscrita al CRM i membre de l’IMTECH. Com a directora del Laboratori de Geometria i Sistemes Dinàmics i líder del grup de GEOMVAP (Geometria de Varietats i Aplicacions), la seva recerca  tracta diversos aspectes de la geometria diferencial, la física matemàtica i els sistemes dinàmics. Ha estat distingida amb dos premis ICREA Acadèmia consecutius, i ha rebut els prestigiosos premis internacionals François Deruyts, atorgat per la Reial Acadèmia de Bèlgica, i el premi Friedrich Wilhelm Bessel, atorgat per la Fundació Alexander von Humboldt a Alemanya. Recentment també ha estat nomenada Hardy Lecturer de la London Mathematical Society.

Com eres de nena?

Recordo que m’agradava jugar amb nines i ninos. Quan ets nena jugues amb nens i nenes i nines i ninos… no et centres tant en la diferència sino en les coses en comú. Ara crec que les coses són més difícils en aquest sentit.

T’agradava l’escola? Eres feliç?

Sí, m’ho passava bé a l’escola. Si he de dir com era de nena, diria que vaig ser una nena feliç.

Eres més de lletres o de ciències?

M’agradaven molt la literatura i la poesia i també les matemàtiques. Estava entre fer literatura o anar-me’n a ciències. El que tenia més sortida en aquell moment era fer ciències i a mi m’agradaven molt les mates. Havia tingut un professor, l’Àngel, que em va marcar molt. La física m’agradava molt també, però en els exercicis de física sempre em deixava la força de la gravetat, cosa que ara trobo força significativa.… M’atreien les coses creatives i això és el denominador comú entre resoldre problemes matemàtics i la literatura. Vaig tenir una professora de literatura a qui li vaig ensenyar uns poemes ben il·lusionada i la seva resposta va ser ‘són previsibles’. Allò va acabar amb la meva curta “carrera literària” i em vaig centrar en les matemàtiques. Tot així, quan estudiava la carrera em vaig fer amiga d’una de les bibliotecàries de la Biblioteca de Filologia a la UB i hi anava i agafava  prestats tots els llibres de l’Auden (Wystan Hugh Auden).

Et vas endur alguna sorpresa al començar la carrera?

Ara està canviant una mica, però en aquell moment, quan arribaves a la carrera, t’adonaves que tot allò que havies fet de matemàtiques era una part molt petita. Vaig trobar un salt de nivell, i això és una cosa que m’he trobat diverses vegades a la vida. Al mateix temps, això també em va crear una fascinació, perquè vaig veure que les matemàtiques eren molt més interessants del que em pensava. El primer any va ser una revelació, les mates se’m van ficar el cap de tal manera que de nit somiava amb resoldre problemes, em van absorbir totalment. De fet vaig entrar a la carrera amb la idea de fer docència, però vaig acabar evolucionant cap a una altra banda. Recordo un professor, en Carlos Currás Bosch, que després va ser el meu director de tesis, que ens va explicar un problema on hi havia uns espais partits en trossos i em va semblar tan artístic… eren els espais foliats. Li vaig agafar prestat un llibre (Geometric Theory of Foliations, de César Camacho i Alcides Lins Neto) amb uns dibuixos meravellosos que em van fer somiar i vaig descobrir que es pot fer tota una teoria matemàtica tan artística com un dibuix de foliacions. Aquell any, a més, vaig tenir la sort d’anar a Madrid dues setmanes a fer un curs de doctorat, a on vaig conèixer molts doctorands que estaven fent geometria simplèctica – alguns dels quals  a posteriori  han esdevingut els meus col·laboradors. Així doncs, vaig anar a veure el meu futur tutor convençuda que volia fer una tesi sobre foliacions i que també inclogués la geometria simplèctica.

El primer any de carrera va ser una revelació, les mates se’m van ficar el cap de manera que de nit somiava amb resoldre problemes, em van absorbir totalment.

Com descriuries el teu camp de recerca?

Podríem dir que encara estic donant voltes al llibre  que us he dit abans I encara el tinc sobre la meva taula. Encara soc aquella estudiant de llicenciatura (ara grau) a la que li agradaven els dibuixos del llibre de foliacions, per tant, podríem dir que el meu camp és el camp de la geometria. Però inevitablement d’aquests dibuixos en surten coses que s’apliquen a la vida real, per exemple el moviment d’un satèl·lit. L’òrbita periòdica que descriu ens la podem mirar de maneres molt diferents, perquè hi ha molts de fenòmens involucrats: quan el coet creua l’atmosfera podria entrar en joc la teoria de la pertorbació, ja que es modifiquen les condicions inicials. Jo, en canvi, últimament n’estudio l’òrbita, ja que m’interessen les òrbites periòdiques que apareixen en problemes de mecànica celeste basats en la realitat, però dels quals llavors en fem una resolució geomètrica. La gent que treballa directament amb els satèl·lits potser podrà utilitzar aquesta teoria. Ara aquí entraríem en la defensa de la recerca matemàtica bàsica o fonamental, tot i que hi ha gent que ho discuteix: però qui seríem nosaltres per dir-li al Turing que la lògica que estava estudiant no servia per res? No tindríem ordinadors. Estic fent coses que es poden aplicar, però no faig les aplicacions. El que estudio es troba una mica entre la geometria i la dinàmica.

I això com és relaciona amb el aneguets?

Amb en Daniel Peralta (ICMAT) i en Robert Cardona (ICMAT) estàvem un dia treballant en qüestions de geometria de contacte, amb una espècie de diccionari que ens permet relacionar conceptes com un mirall, fent servir models amb fluids delimitats per una barrera. I un dia anant a l’AVE, molt avorrida, vaig entrar a Twitter i vaig veure que en Tao (Terence Tao, UCLA) preguntava una cosa sobre fluids. Ell s’estava preguntant si podria trobar unes condicions inicials que permetessin donar un contra-exemple a la conjectura de Navier-Stokes (un del problemes matemàtics del Mil.leni). I clar, la pregunta així plantejada, de geometria no té res. Però com que ho demanava com una qüestió d’universalitat, ens permetia veure quin era l’equivalent a l’altre costat del nostre mirall geomètric. I era una pregunta que es pot formular en geometria de contacte. Llavors ho vam resoldre i vam poder veure que es podia demostrar que un sistema dinàmic sempre es podia veure com la solució d’una equació de fluids estacionari. A partir d’aquí hem arribat a poder tenir una computadora de fluids, que no la tenim construïda com a tal, si no que tenim una manera de codificar el moviment d’un fluid com si el càlcul el féssim amb una màquina de Turing. Si puc calcular fent servir fluids, això vol dir que els fluids són molt complexos, que és una cosa que ja veiem en el dia a dia amb tsunamis, volcans, etc… Els aneguets són la metàfora de que existeixen camins inexorables de fluids. La història dels 29.000 aneguets de plàstic que van caure a l’oceà i van aparèixer a diversos llocs incloent una platja d’Alaska, però que era impossible predir on acabarien, és una metàfora que  el comportament d’alguns fluids és indecidible com van demostrar en un article conjunt a PNAS.

Quin és un dels moments millors de la teva carrera?

Un dels millors moments que recordo és anar en ferrocarrils, obrir el missatge on em deien que m’havien concedit l’ICREA Acadèmia i començar a llegir… Perquè has de tenir en compte que aquests missatges no et diuen al principi ‘felicitats ho has aconseguit, bravo’, sinó que t’escriuen una parrafada  i com que tens el marc mental del rebuig doncs penses que no te l’han donat. Recordo anar llegint, arribar al punt que deia ‘has sigut seleccionada’ i fer un crit, que devien pensar els que anaven al tren amb mi que estava boja. Vaig haver de baixar-me del tren  de l’emoció. Per mi hi ha un abans i un després de rebre l’ICREA Acadèmia, això va ser per mi un trampolí per intensificar la recerca.

Aquest premis que has rebut, també el François Deruyts i el Friedrich Wilhelm Bessel, han tingut un impacte a la teva carrera?

Per mi són reconeixements molt especials tots ells. Cadascú ha tingut un impacte molt important. Els Premis ICREA m’han permès  intensificar recerca i donar un salt qualitatiu important a la meva carrera. L’any 2017 vaig aconseguir una Chaire d’Excellence de la Fondation Sciences Mathématiques de Paris que em va situar a l’epicentre de les matemàtiques europees. El premi Bessel ha reforçat el meus lligams amb Alemania i formar part de la comunitat de Humboldtians és un gran honor per mi, l’entrega de guardons va tenir lloc a Bamberg, un lloc de conte de fades.  El premi François Deruyts ha estat una gran sorpresa. No m’ho esperava. És un premi que  concedeix l’Academie Royale de Belgique cada 4 anys en Geometria a nivell internacional. L’entrega es va produir al Palais des Académies  el 17 de desembre de 2022  en un acte molt solemne. De fet la comunicació del premi va ser per escrit per carta (no per email). Estar nomenada Hardy Lecturer per la London Mathematical Society és un honor indescriptible i el Hardy Tour se’m planteja com un gran repte on a més de fer 10  conferències a tot el Regne Unit  tindré l’ocasió de compartir una de les sessions de la Hardy Tour amb en Sir Roger Penrose (eps això era un secret,  però no me n’he pogut estar…).

Els premis són reconeixements importants a la carrera. Quan  pensem en algú per nomenar a un premi, normalment no pensem en les dones. En el nostre entorn sempre pensem que l’èxit està una mica lligat al gènere. Fins i tot diria que no és voluntari, és un biaix inconscient. El fet que hi hagi dones que guanyen premis és una gran victòria per tothom perquè en certa manera ja queden incloses al pensament col.lectiu. Quan la gent pensa en qui nominar a premis, moltes vegades es prenen com a punt de partida aquestes llistes. No és que hi hagi necessàriament una correspondència directa. Que més  noms de dones vagin sonant per premis,  és positiu. Visibilitzar més a les dones és una de les coses que tenim pendents perquè per aconseguir que les nenes estudiïn carreres de ciències, ja no matemàtiques, elles han de poder pensar que no hi ha cap problema en fer-ho.

Quan vas estudiar la carrera, eres conscient d’aquests biaix?

A la meva època que recordo de fa temps com les pel.lícules  en blanc i negre, hi havia moltíssima gent en el primer curs i hi havia meitat de dones. Quan estudiava la carrera mai em vaig sentir qüestionada per ser una dona. En canvi m’hi he sentit mil vegades posteriorment, i m’hi continuo sentint malgrat els premis. Vas a un congrés i sempre hi ha algú que et recorda que ets una dona. D’això me’n vaig adonar quan vaig ser investigadora postdoctoral a l’estranger. Perquè en realitat a Catalunya i Espanya, tot i que hi ha coses a millorar, aquest és un tema en el que estem molt més avançats comparats amb altres llocs d’Europa. Tu te’n vas a Alemanya, te’n vas a França… Són llocs on no es visibilitza tant a la dona a llocs de poder, que una dona passi de cert nivell resulta fins i tot problemàtic, incomoda.… Ser dona quin impacte té? Que quan aconsegueixes un premi sempre hi ha algú que et diu que ho has aconseguit per ser dona. Això és, i és una cosa que li vaig contestar a  algú una vegada, “malgrat ser dona que he obtingut aquest premi.” No ens hauríem ni de qüestionar si hi ha igualtat de gènere. Que no hi hagi dones en qualsevol àrea de la societat, no cal que sigui la recerca, és perdre talent.

Que no hi hagi dones en qualsevol àrea de la societat, no cal que sigui la recerca, és perdre talent.

Creus que les dones aporten alguna cosa diferent a la recerca matemàtica?

El que està clar és que la diversitat en general és sempre positiva. Ja no només perquè les dones puguin aportar alguna cosa, sinó perquè deixar la meitat de la població fora de la recerca és un error total. La col·laboració amb gent d’orígens diferents dona possibilitat a trobar solucions noves que d’altra forma no t’haguessis plantejat.

Com concilies la competivitat a la recerca, l’obligació de publicar i obtindré resultats, amb la voluntat creativa de la que parlaves al principi?

Estaria molt bé tenir-ho to, poder fer la teva recerca lliurament, però en realitat has de tenir projectes que saps que donaran resultats. Has de tenir una mica de projectes de risc i projectes que tu pots fer certa planificació sabent que d’allà sortiran coses. Tinc engegades en paral·lel moltes coses, molts projectes, alguns d’ells autèntics somnis que realment poden caure pel camí. Has de tenir una mena de catàleg de problemes a estudiar ja que participes en una carrera de fons. A mi m’agrada molt poder mirar-me la mateixa cosa des de molts punts de vista. I hi ha gent que és capaç només de treballar per un somni. Jo no soc aquesta persona perquè vivim en una societat amb uns tempos molt concrets. Hi ha molts matemàtics que a vegades es pensen que allò que han fet no té un impacte suficient, però clar, en les matemàtiques la teva feina potser té impacte vint anys després.

És una comunitat agraïda la matemàtica?

Diria que sí. Crec que és una comunitat on hi ha un interès gairebé platònic per la bellesa, no només per les aplicacions. Crec que a la comunitat matemàtica ens agrada molt parar-nos a mirar el quadre i analitzar-lo des de molts punts de vista.

Crec que a la comunitat matemàtica ens agrada molt parar-nos a mirar el quadre i analitzar-lo des de molts punts de vista.

Estem una mica temptats sempre pel “diable dels diners”. Les aplicacions són importants, les aplicacions ens mouen, també són una motivació per treballar. Però com deia el Hardy, els matemàtics tenim molt en comú amb els pintors, tots dos fem patrons, és a dir, fem models. Som creatius i pensem en models que descriuen el nostre entorn. Crec que s’ha de reivindicar aquest punt de vista més estètic de les matemàtiques.

El paper dels referents és molt important i tendim molt a les Marie Curie de la historia, però les noies que estan estudiant avui dia el que han de veure és que hi ha una Motomami, per dir ho així, una Rosalía de les mates.

Has tingut algun referent al llarg del camí?

Com us deia, quan era quan era més jove no veia la diferència, home o dona sino més les coses en comú.. Potser després, ja durant el postdoctorat, és quan vaig veure que això de la igualtat d’oportunitats potser no era tant evident. En aquell moment vaig coincidir amb la Michelle Audin, que ara és escriptora. Per mi va ser un referent en aquell moment de la meva vida en general. El paper dels referents és molt important i tendim molt a les Marie Curie de la historia, però les noies que estan estudiant avui dia el que han de veure és que hi ha una Motomami, per dir ho així, la Rosalía de les mates. Parlem de la Sílvia Casacuberta, per exemple, que li han donat una beca Rhodes a la Universitat d’Oxford. Hauria de poder agafar el diari ARA i que al obrir-lo sortís la Sílvia Casacuberta. És un referent com una catedral, no cal recórrer a la Marie Curie. Nosaltres ens emmirallem en el voltant més immediat i, en aquest sentit, la idea de fer propers els referents crec que és molt important.