“T’agraden les mates? Fes mates. Oblida’t del gènere.” Entrevista a Tere M-Seara (UPC-CRM)

Tere Martínez-Seara Alonso és catedràtica a la Universitat Politècnica de Catalunya, investigadora adscrita al CRM i investigadora principal del grup de Sistemes Dinàmics de la UPC. La seva recerca ha sigut reconeguda amb el premi ICREA Acadèmia (2019), el Premi Barcelona Dynamical Systems (2015) i a la tardor del 2018 va ocupar una Càtedra Eisenbud, atorgada per la Simons Foundation al Math Sciences Research Institute (MSRI) de la Universitat de Berkeley.

Ha sigut directora del Departament de Matemàtica Aplicada I (2009-2012), presidenta del Comitè de Selecció de Personal Investigador de la UPC i també coordinador del programa de doctorat. Ha dirigit 9 tesis doctorals, més quatre en procés.

Com eres de nena?

Jo de nena era molt extravertida. Vaig ser durant molt de temps l’única noia de cinc germans, i això també em va fer una mica més cavallot potser del que era normal a l’època. També m’agradava molt l’esport, i llegir… de fet m’agradava tot una mica. Em podria definir com una nena molt normal.

Què t’agradava a l’escola?

Jo tinc un record molt bo de la meva infantesa a l’escola, m’ho vaig passar molt bé. Érem una escola mixta, no anava només amb nenes com molta gent de la meva edat. Sempre he sigut bona estudiant, però tampoc era una nena de deu amb tot. M’agradaven les mates i la física, però també la literatura… Quan vaig fer tercer de BUP, que llavors l’educació no era tan rígida com ara, vaig agafar d’especialitat de física i literatura. El que no m’agradava gens era la biologia.

En quin moment vas decantar-te per les matemàtiques?

Doncs no va ser fins a mitjans de COU. Jo de petita volia ser ballarina, més endavant vaig voler ser metge i això em va durar fins a COU. Llavors les mates m’agradaven i amb un amic vam decidir que faríem la carrera de matemàtiques. Abans no pensaves tant les coses com ara. Tampoc tenies tant en compte la professió de després. Vaig entrar a matemàtiques pensant que segurament quan acabés seria profe.

Ara sobre la teva recerca: quins són els teus objectes d’estudi?

Bé, jo em dedico al que es diuen sistemes dinàmics, que estudien els fenòmens (de la natura) que canvien només amb el temps, a diferència de les equacions en derivades parcials que també depèn de la posició en l’espai que observis. Agafem models de la realitat en forma d’equació diferencial o d’aplicació i utilitzem eines analítiques per fer prediccions del que passarà al cap d’un cert temps. Perquè una cosa que no se sap fer, i que de fet se sap que no es podrà fer mai, és trobar exactament la solució d’aquests problemes. Però amb els sistemes dinàmics intentem trobar algunes propietats que llavors es poden fer servir amb l’ordinador per fer prediccions i models que s’apliquen a la biologia, a la neurociència, a l’estudi de reaccions químiques…

Em pots posar un exemple de com aquestes eines analítiques et permeten conèixer els sistemes dinàmics?

Jo sempre poso l’exemple de la mecànica celeste, que hi ha una part que entra dins del domini dels sistemes dinàmics. Nosaltres —els matemàtics, llavors hi ha els astrònoms que fan els càlculs que s’acaben aplicant— volem saber, per exemple, si els planetes donaran sempre voltes al sol i si sempre seguiran òrbites el·líptiques. Doncs aquesta és una pregunta oberta en matemàtiques i, més concretament, és un problema de sistemes dinàmics. I què podem dir d’això? Potser no sabem si tota l’eternitat estarem així, però podem fer una estimació dels anys que falten perquè això pugui canviar. Després, amb aquestes equacions que els matemàtics teòrics trobem, la gent que és més numèrica dintre de sistemes dinàmics fan càlculs que són els que s’apliquen a la realitat, per exemple, per enviar un satèl·lit a l’espai.

Per tant, això que estudies ara, es fa servir només en mecànica celeste o té altres aplicacions?

El que jo faig ara està més relacionat amb la mecànica celeste, però jo soc una matemàtica teòrica, encara que moltes vegades el que fem s’anomeni matemàtica aplicada, i per tant faig teoremes: ‘Si la massa entre dos cossos ens dona cert número, pot passar això.’ Després a la realitat les masses dels planetes no són el que jo necessito que siguin. Per tant, són models teòrics però que serveixen de pista per agafar els models reals i saber en quina direcció fer càlculs i investigar. També s’apliquen a altres problemes més abstractes. Les matemàtiques la majoria de vegades no tenen una aplicació immediata. Encara que es digui matemàtica aplicada, no ve un biòleg i fa servir el teorema directament. La ciència evoluciona molt a poc a poc, el coneixement es va acumulant de mica en mica i de tant en tant hi ha un salt. Coses que ara s’estan aplicant en models celestes, es van desenvolupar en aquesta àrea de l’astrodinàmica allà als anys seixanta. Algunes també s’implementen a dintre de programes informàtics. A vegades hi ha un desenvolupament teòric que sembla que “no serveixi per res”, tal com se sol dir ara, però no se sap mai.

Com es fa la classificació entre matemàtiques teòriques i aplicades?

No s’hauria de fer perquè és problemàtica. Posar tothom al mateix sac dins de la matemàtica aplicada – en termes d’avaluacions, per exemple – és molt perillós. Es diu matemàtica aplicada perquè el que s’estudia ve de models de la realitat, però després amb el que treballes són teoremes de matemàtica pura, i és molt diferent això que fer experiments a partir d’un model. A tot se li diu matemàtica aplicada però aquesta denominació és massa àmplia. Dintre de matemàtica aplicada hi ha molta gent que fa matemàtica pura.

“Es diu matemàtica aplicada perquè el que s’estudia ve de models de la realitat, però després amb el que treballes són teoremes de matemàtica pura, i és molt diferent això que fer experiments a partir d’un model. A tot se li diu matemàtica aplicada però aquesta denominació és massa àmplia.”

I què és el que t’agrada més de la teva feina?

A mi m’agraden molt les mates i m’agrada molt la recerca. A mi el que m’agrada —cosa que quan et fas gran cada vegada pots fer menys— és estar llegint papers hores i hores. No sé si és una mica estrany, però és el que m’agrada. També m’agrada bastant la part de dirigir tesis doctorals, ja que una altra cosa que m’agrada molt de la meva feina és que sempre estàs amb gent jove i és fantàstic, perquè la gent jove tenen una frescor i una alegria… Jo sempre porto tupper i vaig a dinar amb ells. Aquesta és una part molt bona de la meva feina i que no tenen gaires altres. La docència també m’agrada, el que passa és que reconec que, com que soc d’una altra època i una mica de “l’ala dura”, els mètodes d’ara a vegades em costen. Quan fem classes aquí a mates, on els alumnes són tots súper-motivats, és una meravella. Però quan faig classe a altres carreres a on hi ha alumnes per a qui les matemàtiques són un obstacle que han de superar, llavors la docència s’assembla més al que és al batxillerat i no és tan agraïda.

Ens pots compartir algun bon moment de la teva carrera professional?

Jo tinc tres fills, que són bastants quan fas carrera. I recordo que quan vaig tenir la tercera, l’Amadeu Delshams, que havia sigut el meu director de tesi, em va dir que demanaria una beca a Estats Units i si volia que m’hi posés. Jo li vaig dir que no, que no aniria mai a Estats Units, si jo no havia viatjat ni de jove. Però al cap d’un any, quan la meva filla petita en tenia dos, vaig veure que havia de fer alguna cosa amb la meva recerca, que me n’havia d’anar de casa ni que fos una setmana l’any. Així que me’n vaig anar a veure l’Amadeu, que va decidir demanar la renovació de la beca. A través d’això vaig conèixer el professor Rafael de la Llave, que ha sigut col·laborador meu molts anys i que és un matemàtic brillantíssim. I aquella experiència de sortir d’aquesta zona de confort i anar amb una persona que, tot i parlar castellà, utilitzava un llenguatge matemàtic diferent, va ser un abans i un després a la meva vida. Recordo que quan el vaig conèixer no l’entenia. Vaig estar quinze dies deprimida fins que vaig pensar que si no l’entenia havia de fer-li preguntes fins que l’entegués. A partir d’aquí tot va canviar: vaig sortir a fora del meu món, vaig conèixer altres matemàtics i altres llenguatges. A arrel d’això, vam fer uns treballs amb ell i amb l’Amadeu que crec que van ser importants i vaig entrar en el món de la difusió d’Arnold, del qual n’estic molt contenta. Això va portar a que em convidessin a algunes plenàries a Estats Units i va ampliar molt el món a on vivia.

En la teva feina, sovint al cap d’un parell de passos ja hi ha els físics que fan servir els teus models, però has col·laborat directament amb ells o amb gent d’altres camps?

He col·laborat amb un físic i li he dirigit la tesi a un físic. Amb el físic que vaig col·laborar, em va passar el que us deia amb en Rafael de la Llave multiplicat per un milió. No ens enteníem quan parlàvem. Ell em deia una cosa i afegia… “però això ja se sap!”, i jo li responia “Com que se sap? Això no se sap!”. Perquè per mi si una cosa ‘se sap’ vol dir que hi ha una demostració i per ell ‘se sap’ vol dir s’ha observat a base d’aproximacions. I és que és molt diferent la física de les mates. I amb l’estudiant de física em va passar el mateix, que al principi no entenia el que havia de fer. Treballàvem amb la Gemma Huguet en un tema de neurociència. Però clar, nosaltres fem neurociència matemàtica. Ell em deia que havia trobat resultats i jo li deia que allò no era una demostració. És una cosa molt divertida i interessant la diferència de llenguatge entre la física i les mates.

“És una cosa molt divertida i interessant la diferència de llenguatge entre la física i les mates.”

Tornant al camp des de sistemes dinàmics i en la teva vessant d’anàlisi, hi ha gaires dones al teu entorn?

N’hi ha poques. Jo havia anat a congressos d’especialitat en què era l’única dona. Sempre hi ha hagut més dones en coses més pures com àlgebra o geometria, o almenys abans. I a sistemes dinàmics n’hi havia poques, però és que crec que ara encara n’hi ha menys.

I a què creus que és degut?

No ho sé. Jo a vegades em sento molt frustrada. Quan la gent de la meva època érem joves, el que es portava era el rotllo hippy. Per tant el discurs era: nois i noies tots iguals. I ara tinc la sensació que és al revés, que es vol resaltar molt la diferència.

“Quan la gent de la meva època érem joves, el que es portava era el rotllo hippy. El discurs era: nois i noies tots iguals. I ara tinc la sensació que és al revés, que es vol marcar molt la diferència.“

Creus que el fet de ser dona ha marcat la teva carrera com a matemàtica?

No, a mi amb el que m’ha marcat és en la part personal. És difícil, sobretot la part de gestionar la parella i la família. “Mira la teva dona…” Al meu marit li havien dit això. I a mi: “Sempre estàs de viatge, i el teu marit aquí pringant”. I, tot i que potser ara menys, aquesta pressió social jo crec que encara hi és. O amb els fills. Si tu en una parella ets l’home i et va molt bé la vida professional, tothom t’admira, i si no fas gaire de pare,  t’ho perdonen. Ara, si ets una dona, quan surts d’aquest món de l’acadèmia que és un núvol, el que recompensa més socialment és el ser bona mare, i tothom estarà pendent de si estàs prou per la família. La feina professional la fas perquè vols, si vols, però no tindràs una gratificació social. Jo crec que aquests estereotips són el que haurien de canviar.

Després d’anys de campanyes per incentivar les noies a estudiar carreres científiques, les xifres no milloren, al contrari. A mida que vas pujant de nivell acadèmic també van empitjorant els números. Tot i així, creu que hi ha algun prejudici que s’hagi trencat respecte de quan vas estudiar tu?

Home, jo crec que el que ja no està qüestionat és la capacitat de l’home i dona respecte a res. Quan era jove encara havia sentit alguna vegada tonteries d’aquestes. Això ara ja no es diu. Potser a les nenes el que se’ls hi hauria de dir és: t’agraden les mates? Fes mates. Oblida’t del gènere.

Has tingut referents al llarg del camí?

Sí que he tingut referents. La persona que em va ajudar a entrar a la recerca, per exemple. Perquè jo quan vaig entrar a mates no pensava fer recerca ni sabia el que era. Aquesta persona va ser un professor que vaig tenir a la UB, en Carles Simó. A primer era un professor molt dur i no m’agradava, però llavors el vaig tornar a tenir a quart amb anàlisi numèrica i em va canviar la vida. Una de les persones que ho va fer és el Rafael de la Llave, i l’altre és ell. Recordo que a l’acabar ens va dir que feia uns cursos de sistemes dinàmics d’estiu, i ens va convidar a assistir-hi. Hi vam anar tres estudiants. I ostres, allò va ser… em va obrir el món! Perquè, per a mi les mates eren anar classe, patir, fer exàmens… I de cop trobaves a gent que anava allà a fer mates perquè volia fer mates i sense exàmens! Recordo aquell ambient de recerca, asseguts al bar amb el Carles Simó, amb una copa de conyac (ell)… L’any següent ja vaig fer sistemes dinàmics. Per mi ha sigut un referent, sempre: una persona lluitadora i que ha aixecat els sistemes dinàmics a Catalunya.

Alguna cosa més a afegir?

Sé que tinc un punt de vista que no encaixo gaire quan fan aquests debats sobre gènere. Jo quan era directora de departament  firmava com a “director” de departament: a qui li importa si soc una dona o un home? Jo sempre he pensat que a la vida professional, tu ets un professional. Jo pel que vull que em valorin és pels articles que faig de matemàtiques. Perquè jo veig que les noies se’n van a fer carreres de medicina i això que tampoc són fàcils. Vull dir que no és que anem a les coses fàcils. Llavors el que hem de fer és fer el que els agrada. I ja sé que costa això, perquè les noies tenim una tendència a infravalorar-nos. En canvi els homes, en general, és  el contrari, sempre són molt bons. I si t’ho creus tant, al final acaba sent així. Això sí que ho veig diferent amb noies i nois, perquè jo també ho pateixo, i no sé com es deu poder arreglar. I aquesta cosa de la inseguretat, de voler tenir-ho tot controlat i sempre anticipar-se al que pot fallar. Potser aquest és un aspecte que es podia treballar en les nenes, que guanyin confiança en elles mateixes i, per tant, seguretat!