L’article de Clarke i Guàrdia explora la raó per la qual els planetes interiors, com Mercuri i Venus, mantenen òrbites gairebé planes en comparació amb altres cossos celestes. Els investigadors han demostrat que l’estabilitat marginal dels sistemes planetaris només és possible si els planetes interiors no estan inclinats.
Els investigadors Andrew Clarke (UPC – CRM), Marcel Guàrdia (UB-CRM) i Jacques Fejoz (Dauphine Université Paris) aborden aquesta qüestió fascinant en l’article titulat “Why are inner planets not inclined?”. Ofereixen noves perspectives sobre la dinàmica celeste i l’estabilitat dels sistemes planetaris.
Història de la Dinàmica Celeste
| La història de la dinàmica celeste ha estat marcada per grans descobriments. Al segle XVII, Robert Hooke i Isaac Newton van establir les bases de la mecànica celeste amb la llei de la gravitació universal. Al segle XIX, Henri Poincaré va revolucionar el camp amb les seves contribucions a la teoria del caos i la dinàmica dels sistemes. A finals del segle XX, Jacques Laskar va utilitzar simulacions numèriques per demostrar que el sistema solar no és tan estable com es pensava. Posteriorment, el 1968, es va proposar la conjectura d’Arnold que suggeria l’existència del fenomen “difusió d’Arnold”. Tanmateix, els mecanismes matemàtics d’aquesta inestabilitat han estat misteriosos. Podem dir, doncs, que l’estabilitat del sistema solar ha estat un tema d’intens debat durant segles. |
Contribucions de l’Estudi
En el present estudi, els autors proven la conjectura d’Arnold en el problema espacial de quatre cossos. Aquesta demostració proporciona una explicació matemàtica per a l’estabilitat observada en els planetes interns. En particular, exploren com la difusió d’Arnold pot portar a una inestabilitat a gran escala en el sistema planetari amb el temps.
Concretament, ho han demostrat en el problema jeràrquic per a quatre cossos. Amb aquest es poden analitzar de manera més simplificada les interaccions gravitacionals dels cossos, així com, les òrbites i les inestabilitats. La investigació mostra que, al llarg de les òrbites difusives dels cossos, la inclinació mútua dels planetes interiors s’aproxima a π/2. Aquesta demostració suggereix que l’estabilitat marginal només és possible quan aquests planetes no estan inclinats.
“Hi havia molts reptes en provar la conjectura d’Arnold en el problema espacial de quatre cossos. El primer va ser per trobar un bon sistema de coordenades per entendre el problema. Al final vam poder fer servir les coordenades de Deprit, que en si mateix era un repte, gràcies a la seva definició complicada. A més, com sempre amb la mecànica celeste, els càlculs són llargs, però en aquest exemple possible (sovint no són possibles en absolut) analíticament al final.”
En segon lloc, han provat una versió local dèbil de la Conjectura de Herman, que tracta amb òrbites no recurrents en lloc d’òrbites errants. Aquesta versió és crucial per entendre les dinàmiques seculars corresponents i proporciona una nova perspectiva sobre les inestabilitats a llarg termini en els sistemes planetaris.
Un aspecte fonamental d’aquestes demostracions és l’ús dels Hamiltonians. Aquests són funcions que descriuen l’energia total d’un sistema en termes de les seves coordenades i moments. Són molt útils, perquè permeten modelar el comportament dinàmic dels cossos celestes de manera precisa, i són essencials per entendre les interaccions complexes en sistemes amb múltiples cossos.
En aquest estudi, els Hamiltonians han permès analitzar les trajectòries i les inestabilitats dels planetes interiors. El hamiltonià que s’ha fet servir conté dos termes: el quadrupolar i l’octupolar, que donen compte de les forces gravitatòries entre els planetes.
“Són els noms del primer (quadrupolar) i segon (octupolar) termes del desenvolupament del hamiltonià secular, que governa l’evolució lenta de les òrbites el·líptiques dels planetes. Més generalment, el terme d’ordre n es diu 2^n-polar. Es diu així a conseqüència de la teoria d’electroestàtica, on és el terme dominant del potencial d’un sistema de 2^n partícules carregades ben triades.”

Esquema del problema dels quatre cossos: el Sol al centre i al seu voltant girant Mercuri, Venus i la Terra.
D’aquí s’ha pogut fer una anàlisi detallada dels rols dels tres planetes considerats:
- Planeta 3: té un semieix major més gran i contribueix més al moment angular total. Un lleu canvi en el seu moment angular provoca canvis grans en les òrbites dels planetes més propers al Sol.
- Planeta 1: Els seus elements orbitals varien més ràpidament que els del segon. La conservació aproximada del terme quadrupolar entre els dos primers planetes introdueix un acoblament entre l’excentricitat i la inclinació del primer planeta. Això pot conduir una òrbita inicialment gairebé circular a una excentricitat arbitràriament alta, i canviar una òrbita inicialment moderadament inclinada entre un moviment prògrad i retrògrad. (Com li passa a Mercuri)
- Planeta 2: la seva excentricitat o la seva inclinació respecte al planeta 3 varien arbitràriament.
Finalment, cal mencionar que un aspecte notable del mecanisme presentat és la seva robustesa. Si es considera un problema jeràrquic format per més de 4 cossos i aquests giren prou lluny, les conclusions es mantenen.
Aquest descobriment no només enriqueix el nostre enteniment de la mecànica celeste, sinó que també obre noves vies per a futures investigacions en dinàmica planetària.
“N’hi ha moltes. Primer, vam poder controlar trajectòries només per temps finit. Una extensió del resultat al cas de temps infinit seria molt interessant. Així mateix, cap a la completa conjectura d’Hermann, la construcció de dominis errants (i no només trajectòries individuals) seria un bon, però potencialment molt difícil, pas. D’altra banda, una altra àrea de recerca relacionada és la construcció de trajectòries difusives en sistemes solars més semblants al nostre, és a dir, sistemes sense aquesta gran inclinació entre els primers planetes.”
|
|
CRM CommNatalia Vallina
|
Jagged walls and unknown edges: a workshop on free boundary problems
From 2 to 6 November, the Workshop on Free Boundary Problems brought together more than fifty registered participants from institutions in eleven countries at the CRM. Over five days they heard 21 talks on elliptic and parabolic free boundaries and on geometric measure theory and harmonic analysis in rough domains, with speakers including Guy David, Svitlana Mayboroda, Susanna Terracini and Robin Neumayer. The workshop was the second intensive week of the Intensive Research Programme on Analysis of Free Boundary Problems, which continues at the CRM until 4 December.
The CRM exhibition ‘Les matemàtiques de Gaudí’ moves to the University of Barcelona
After its October run at the UAB, the exhibition Les matemàtiques de Gaudí, produced by the CRM, can be seen at the University of Barcelona’s CRAI Biblioteca de Matemàtiques i Informàtica from 2 to 30 November 2026.
Advanced Course on Free Boundary Problems Opens the Intensive Weeks of the IRP
From 26 to 30 October, around forty researchers attended the Advanced Course on Free Boundary Problems at the CRM, three seven-hour mini-courses given by Bozhidar Velichkov (Università di Pisa), Max Engelstein (University of Minnesota) and Zihui Zhao (Johns Hopkins University). The course was the first of the two intensive weeks of the Intensive Research Programme on Analysis of Free Boundary Problems, which runs until 4 December.
El CRM rep els estudiants de la prova de nivell de Bojos per les Matemàtiques 2027
Els aspirants a Bojos per les Matemàtiques 2027 van visitar el Centre de Recerca Matemàtica (CRM) dissabte 24 d’octubre, després de fer la prova de nivell a la Facultat de Ciències i Biociències de la UAB. En acabat, Tomás Sanz (UB-CRM) els va explicar què té a veure l’escalfament d’una barra de ferro amb els àudios de WhatsApp.
Eight CRM Researchers in the 2026 Stanford-Elsevier List of Highly Cited Scientists
The Centre de Recerca Matemàtica (CRM) has eight researchers in the 2026 update of the Stanford-Elsevier ranking of highly cited scientists, which John P. A. Ioannidis (Stanford University) and Jeroen Baas (Elsevier) compile from Scopus data. Xavier Cabré, Álvaro Corral, Tim Myers, Xavier Ros-Oton, Sergey Tikhonov and Xavier Tolsa appear both in the career-long ranking and in the one for 2025, and Diego Vidaurre and Simeon Ball in the 2025 ranking.
Fish schools and growing tissues: a workshop on how collective behaviour emerges
The Centre de Recerca Matemàtica (CRM) organised the Barcelona Workshop on Kinetic and Macroscopic Models in Biology with Friends II, held from 7 to 10 September at the Institut d’Estudis Catalans. More than thirty researchers discussed how order at the scale of tissues and animal groups arises from local interactions between individuals, in a programme that included talks by CRM researchers Daria Stepanova and Juan Arellano-Tintó. Two of the speakers, James Sharpe (EMBL Barcelona) and Chiara Villa (CNRS, Université Paris Cité), talked to the CRM about their research.
The CRM opens the academic year and unveils its Directors’ Gallery
A review of the year, the Communication Plan 2026–2030 and three research talks filled the morning of 19 October.The unveiling of the Directors’ Gallery.CRM CommPau VarelaCRMComm@crm.catGet the latest CRM news and activities in your inbox.Recent...
The CRM Mentoring Programme, as Told by One of Its Pairs
PhD student Joaquim Duran and mathematician Robert Cardona, one of the pairs in the CRM Mentoring ProgrammeJoaquim Duran (left) and Robert Cardona.CRM CommPau VarelaCRMComm@crm.catGet the latest CRM news and activities in your inbox.Recent...
When the reward comes within reach, the brain changes what it compares
As the tokens piled up, choices got faster and more accurate at the same time. The yardstick for judging each offer had moved.CRM CommPau VarelaCRMComm@crm.catGet the latest CRM news and activities in your inbox.Recent newsletters →Two subjects...
Almost every automaton can be reset with a short word
Guillaume Chapuy (Université Paris Cité, CNRS) and Guillem Perarnau (UPC, CRM) have shown that a random finite automaton with n states can, with high probability, be reset by a word of length of order √n log n. The result, published in ACM Transactions on Algorithms, pins the exponent at 1/2, the lower end of a decade of numerical estimates, and addresses the random version of the synchronization problem behind a conjecture Ján Černý posed in 1964 and which still remains open.
Exposició ‘Les matemàtiques de Gaudí’
CRM quod erat demonstrandum | 48
La configuració de la jerarquia de masses és la d’un sistema planetari on els cossos estan separats per distàncies creixents i els més massius tenen una influència dominant sobre els més petits. És a dir, els cossos més massius actuen com a centres d’atracció principals, mentre que els cossos més petits responen a aquestes forces dominants. Això permet estudiar les òrbites i les inestabilitats amb més precisió, tractant les influències menors com a pertorbacions sobre un sistema principalment dominat per les masses més grans.















