Assumpció Català: una mirada matemàtica al cel

Maria Assumpció Català i Poch (1925–2009) va ser la primera astrònoma professional en una universitat espanyola i una pionera en l’ús de les matemàtiques per entendre el moviment dels astres. Amb una carrera marcada per la tenacitat i la passió pel coneixement, va combinar la docència amb la recerca en astronomia de posició, dinàmica galàctica i càlcul d’òrbites. Va formar generacions d’estudiants i va deixar un llegat científic i pedagògic profund, reconegut amb la Creu de Sant Jordi i amb un telescopi que avui porta el seu nom al Parc Astronòmic del Montsec.

Va néixer en un país enfonsat en la postguerra i va créixer quan les matemàtiques encara semblaven cosa d’homes i les dones de bata blanca només sortien als llibres de Marie Curie. Però Maria Assumpció Català i Poch no va demanar permís: es va obrir camí amb una calculadora Olivetti cremant entre els dits, tot perseguint estrelles, òrbites i taques solars amb una tossuderia científica exemplar.

Va ser la primera astrònoma professional d’una universitat espanyola, però també una matemàtica rigorosa, de càlculs afinats i trajectòries precises, que va convertir l’ensenyament i la recerca en una mateixa vocació. El seu llegat, més enllà dels telescopis, viu en les dades que va ordenar, en els estudis que va impulsar i en les generacions d’estudiants que va formar entre equacions i revolucions astronòmiques.

Una vocació entre estrelles i llibres prohibits

Assumpció Català va néixer a Barcelona el 14 de juliol de 1925. Durant la infància, un tiet besavi geògraf li va ensenyar a observar el cel durant excursions nocturnes. Allà, enmig del silenci i el misteri, va néixer una fascinació que ja no la deixaria mai. Quan va haver d’escollir carrera, va triar Matemàtiques, l’opció més propera a l’astronomia que podia trobar.

Es va llicenciar a la Universitat de Barcelona el 1953, amb matrícula d’honor a totes les assignatures. A tercer curs, era l’única dona de la classe. El camí no era fàcil: a les aules dominades pels homes, en un país que ofegava la curiositat femenina, estudiar ciència era un gest de resistència. La seva mare, mestra, li deia que, si no trobava feina com a científica, sempre podria fer classes. I així ho va fer: va combinar la docència a secundària amb la recerca universitària, no per resignació sinó per necessitat, perquè viure només de la ciència era llavors una quimera.

La seva entrada oficial a l’astronomia va començar el 1952, quan es va incorporar a la Càtedra d’Astronomia de la UB. Al mateix temps que preparava oposicions i feia classes de matemàtiques, treballava en el càlcul d’òrbites de cometes, el seguiment de taques solars i l’observació de protuberàncies. En ple franquisme, quan els talls de llum duraven hores i els llibres de ciència havien de passar per la valisa del banc on treballava el seu pare, Assumpció Català s’hi va deixar la pell a base de precisió, paciència i molta passió.

Va participar en el programa de l’Any Geofísic Internacional (1957–1958), i el 1971 va defensar una tesi sobre la dinàmica de sistemes estel·lars amb simetria cilíndrica, sent la primera dona a doctorar-se en Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. Aquest treball, centrat en el moviment d’estrelles del disc de la Via Làctia, és una fita no només per al feminisme científic sinó també per a l’astronomia.

El 1974 va guanyar les oposicions com a professora adjunta d’Astronomia i va poder, per fi, dedicar-se plenament a la recerca i la docència universitària. Va dirigir set tesis doctorals i onze de llicenciatura, va publicar més de vuitanta treballs i llibres, i va formar part de projectes científics internacionals com la missió Hipparcos de l’Agència Espacial Europea. També va representar Espanya a la Comissió 46 per a l’ensenyament de l’astronomia de la Unió Astronòmica Internacional durant quinze anys.

Una vida dedicada a ensenyar i compartir coneixement

Assumpció Català no entenia la recerca sense docència. Va col·laborar amb el Departament d’Història de la Ciència, on va impartir cursos d’astronomia àrab, i amb la Universitat Politècnica de Catalunya i l’Institut Cartogràfic de Catalunya, en àmbits com l’astrodinàmica i la geodèsia. El seu llibre Astronomía Esférica y Mecánica Celeste es va convertir en un referent per a generacions d’estudiants. Era, com ella mateixa deia, una dona que “cultivava la vocació” i que animava les joves a no deixar-se vèncer per cap dificultat.

També va tenir un fort compromís amb la divulgació: va assessorar l’edició espanyola de National Geographic des de 1997, i va escriure sobre història de l’astronomia i la ciència àrab amb una mirada respectuosa i apassionada. La seva curiositat era transversal, i el seu saber, generós.

El 2009, coincidint amb l’Any Internacional de l’Astronomia, va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement a tota una vida dedicada a la ciència i a la formació. Va morir pocs mesos després, el 3 de juliol, deixant un buit immens i una llavor que encara germina.

El 2016, el telescopi reflector del Parc Astronòmic del Montsec va ser batejat amb el seu nom: Telescopi Assumpció Català. Era la primera vegada que un instrument científic d’aquest tipus portava nom de dona a l’Estat espanyol. I no podia ser més oportú. Perquè si alguna cosa va fer la professora Català va ser justament això: mirar el cel, fer números, observar paciència endins i explicar-ho tot amb una claredat que il·luminava el cel.