CARMEN MARTÍNEZ SANCHO

Carmen Martínez Sancho va ser una matemàtica i professora pionera, reconeguda per ser la primera dona a Espanya en obtenir el doctorat en matemàtiques i una càtedra d’institut en aquesta disciplina. Amb una trajectòria marcada per la innovació pedagògica i el compromís social, va defensar una educació basada en l’experimentació i la igualtat d’oportunitats. Va estudiar i ensenyar en institucions capdavanteres, com la Universitat de Berlín i l’Instituto-Escuela, i va obrir camí per a moltes altres dones en el món acadèmic i científic. El seu llegat continua inspirant vocacions en l’àmbit STEM i en la lluita per una educació més justa i transformadora.

Carmen Martínez Sancho va néixer el 8 de juliol de 1901 a Toledo, Espanya. El seu pare, enginyer d’obres públiques i de conviccions liberals, va traslladar la família a diverses ciutats per motius laborals, fins a establir-se a Madrid. Allà, confiava que els seus fills rebrien una educació igualitària a la Institución Libre de Enseñanza. Tot i això, Carmen va cursar el batxillerat a l’Instituto Cardenal Cisneros, on va destacar pel seu interès en les matemàtiques. No obstant això, considerava que el centre no era el més adequat, ja que, segons ella, el professorat tendia a qualificar les alumnes amb un “notable” de manera sistemàtica, sense tenir prou en compte els seus coneixements reals.

El 1918 va iniciar els estudis universitaris a la Facultat de Ciències de la Universitat Central de Madrid (actual Universitat Complutense). Allà, el professor Julio Rey Pastor va despertar encara més el seu interès per les matemàtiques. Es va especialitzar en Ciències Exactes i es va graduar el 1926 amb una mitjana d’”excel·lent”.

Tot seguit, va començar el doctorat a la mateixa universitat, convertint-se en la primera dona a obtenir el títol de doctora en matemàtiques a Espanya, amb Premi Extraordinari de Doctorat. La seva tesi, dirigida per J. M. Plans Freyre (introductor de la teoria de la relativitat al país), es titulava “Concepte de funció, funcions contínues i semicontínues, les seves propietats”. L’objectiu era generalitzar el concepte d’espai normal de Bianchi de tres dimensions a n dimensions. El treball es dividia en tres capítols:

1. Concepte d’espai normal de Luigi Bianchi i casos pràctics estudiats amb Attilio Palatini.
2. Anàlisi del cas n-dimensional amb una definició de Cartan.
3. Espais normals de quatre dimensions amb grups continus de moviments.

Mentre feia la tesi, va presentar els seus resultats a un congrés a Coimbra el 1925. La ponència va portar per títol “Els espais normal de Bianchi”. Rodríguez Bachiller va elaborar una ressenya de la tesi indicant que en aquesta es duia a terme una gran tasca en un camp que no havia estat prou estudiat pels matemàtics d’Espanya.

Va exercir la docència en secundària en diferents moments: dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i el franquisme, tot conservant un estil pedagògic propi. El mètode que seguia es basava en aspectes experimentals, reforçats amb problemes o situacions de la vida real connectats amb experiències prèvies de l’alumnat.

Mentre estudiava a la Universitat, el 1922 va ser admesa com a practicant de professora a l’Instituto-Escuela de Madrid, gràcies a una beca de la Junta d’Ampliació d’Estudis. Hi va treballar fins al 1928, impartint classes a alumnes de la Institución Libre de Enseñanza. Per fer-ho, va haver de preparar una programació didàctica orientada a despertar l’interès de l’alumnat, una pràctica innovadora en una època dominada per la improvisació. L’estiu de 1930 va dirigir, amb el seu germà, el primer intercanvi escolar internacional i mixt de l’Instituto-Escuela a Essen (Alemanya).

El 1927 va obtenir la càtedra de matemàtiques a l’Institut de Batxillerat de Ferrol, sent la primera dona a Espanya en aconseguir-ho. L’any següent es va traslladar a l’Institut Infanta Beatriz de Madrid.

També el 1927 va ingressar a la Societat Matemàtica Espanyola com a vocal de la junta directiva. Fins al final de la Guerra Civil, només dotze dones n’havien format part. El 1928 es va incorporar al comitè de redacció de la Revista Matemática Hispano-Americana. Tota una fita en la història de les Matemàtiques estatals, ja que fins aquell moment tot havia estat escrit per persones de gènere masculí. Durant aquest període, Rey Pastor li va confiar l’organització de la biblioteca del Laboratori i Seminari Matemàtic.

El 1930, la Junta d’Ampliació d’Estudis li va concedir una beca de vuit mesos a Alemanya per a seguir els estudis de Geometria multidimensional i aprendre nous mètodes pedagògics. Va ser la primera dona becada per la Junta d’Ampliació d’Estudis a la Universitat de Berlin. Durant l’estada va assistir a les classes del profesor K. Hensel i va seguir  cursos com: “Topologia” de Hopf; “Teoria de Galois” de Schur; “Algebraische Kurven” de Bieberbach; “Matemàtica elemental des d’un punt de vista superior” de Feigl; “Geometria diferencial”, “Equacions integrals” i “Mecànica analítica” de Hammerstein, “Funcions elíptiques i sèries infinites” de Feil, “Teoria d’invariants” de Schuz i “Principis de Geometria” de Bieberbach. A més a més, es va dedicar a l’aprenentatge de nous mètodes pedagògics en el Zentralinstitut für Erziehung und Unterricht Berlin. Un cop acabada l’estada, va presentar una memòria del treball fet.

A la tornada, va impartir classes a l’Instituto- Escuela de Sevilla. Aquest, però, va tancar el 1936 i llavors va passar a l’Institut Murillo. Allà va ensenyar Matemàtiques a primer, tercer i quart, a més de ser membre de la Comissió per la revisió d’expedients de sol·licitud de matrícula gratuïta. Va treballar-hi fins a la seva jubilació el 1974. Durant aquest període va impulsar la creació d’un menjador perquè les alumnes amb pocs recursos i que vivien fora de la ciutat poguessin menjar allà. A més, durant la dècada dels cinquanta, va compaginar això amb classes de matemàtiques a estudiants de química a la Universitat de Sevilla com a professora auxiliar fins al curs 1957-1958.

Després de jubilar-se, va tornar a Madrid i va continuar ensenyant de manera altruista al Col·legi Jesús Maria de Vallecas.

Carmen Martínez Sancho va morir el 15 d’octubre de 1995 a San Pedro de Alcántara (Màlaga), a la residència on vivia. El 2001, l’Ajuntament de Sevilla va posar el seu nom a un carrer del barri de Santa Justa, en reconeixement a la seva trajectòria.