María Wonenburger: la matemàtica que va obrir camí des del silenci

María Wonenburger (1927–2014) va ser una matemàtica gallega pionera en teoria de grups i àlgebres de Clifford. Doctora per Yale, va impulsar la teoria de les àlgebres de Kac–Moody i va desenvolupar la seva carrera als Estats Units i Canadà. Oblidada durant anys, avui és reconeguda com una figura clau de les matemàtiques del segle XX.

Hi ha històries que arriben tard. Massa tard, de vegades. Com si el soroll de les medalles, els càrrecs i els homenatges oficials hagués trigat dècades a travessar la porta del despatx d’una dona que, mentrestant, havia estat fent matemàtiques des dels marges. La de María Josefa Wonenburger Planells, nascuda el 1927 a Oleiros, un poble prop de A Coruña, n’és una. La seva biografia sembla escrita a contratemps, com si cada pas endavant vingués seguit d’un obstacle burocràtic o institucional. I tot i així, hi va ser. Va ser pionera, va ser mestra, i va ser, sobretot, una gran matemàtica.

Filla d’una família amb arrels alemanyes i valencianes, Wonenburger es va formar a Madrid en un context en què gairebé no hi havia dones a les aules de matemàtiques. L’any 1953, María Wonenburger va trencar el primer sostre de vidre en convertir-se en la primera dona espanyola a rebre una beca Fulbright, una ajuda d’alt prestigi impulsada pel govern dels Estats Units per fomentar l’intercanvi acadèmic internacional. Gràcies a aquesta oportunitat, va creuar l’Atlàntic i va iniciar el doctorat a la Universitat de Yale, una de les institucions més reconegudes del món.

Allà va treballar sota la direcció de Nathan Jacobson, una autoritat mundial en àlgebra, i va completar una tesi sobre grups de semblances i àlgebres de Clifford. Però Espanya no estava preparada per reconèixer aquella trajectòria. Quan va tornar, es va trobar que el seu títol no era vàlid. Ni tan sols després de fer una segona tesi doctoral al CSIC, amb màxima qualificació, li van donar el títol oficial. Paperassa, desinterès, o senzillament una mica de tot plegat.

Una carrera a l’estranger

Farta de lluitar contra parets de formigó, va marxar. Primer al Canadà, on va treballar amb Israel Halperin a la Queen’s University. Després a la Universitat de Toronto i, més endavant, a diverses institucions nord-americanes com la Universitat de Buffalo i la Universitat d’Indiana, on va arribar a ser Full Professor, el grau més alt del sistema universitari americà.

Allà, alliberada del laberint administratiu espanyol, Wonenburger va desplegar tota la seva potència investigadora. Teoria de grups, àlgebres de Lie, estructures simètriques… I una llavor que germinaria més endavant: va dirigir la tesi d’un jove estudiant anomenat Robert Moody, que desenvoluparia, a partir de les seves orientacions, una nova branca de l’àlgebra: les àlgebres de Kac–Moody.

Aquestes estructures, avui centrals en camps com la física teòrica, la teoria de cordes o la informàtica, van créixer sota la seva mirada, tot i que durant dècades pocs li van reconèixer el paper clau que hi havia tingut.

El silenci i el retorn

L’any 1983, amb 56 anys, va decidir prejubilar-se per tornar a Galícia i cuidar la seva mare. Va abandonar la docència i la recerca, i durant anys va desaparèixer del mapa institucional. Sense càrrecs, sense càtedres, sense medalles. Però el seu nom seguia viu a les bibliografies i en la memòria d’alguns alumnes.

A principis dels 2000, un grup d’estudiants de matemàtiques gallegs va redescobrir la seva figura i va fer visible la injustícia: aquella dona que apareixia citada a Coxeter i Dieudonné, que havia publicat més de vint articles i dirigit vuit tesis doctorals, havia estat esborrada de la història viva de les matemàtiques espanyoles.

Per sort, el reconeixement va arribar, encara que tard. El 2007 va ser nomenada sòcia d’honor de la Real Sociedad Matemática Española, i el 2010, Doctora Honoris Causa per la Universitat de la Corunya. La Xunta de Galícia li va dedicar un premi anual amb el seu nom, per distingir dones a la ciència. A la seva ciutat, hi ha un parc i un carrer que la recorden.

En una entrevista tardana, algú li va preguntar què havia estat per a ella fer matemàtiques. I ella va respondre: “una forma de felicitat”. No hi ha millor manera de resumir la seva trajectòria. No va fer matemàtiques per obtenir càrrecs ni reconeixements, sinó perquè li fascinava entendre com funcionaven les estructures abstractes que sostenen el món. Ho va fer des del rigor, des de l’exigència, però també des d’un amor profund per la bellesa del pensament.