Nascut a Figueres amb una discapacitat física gairebé total, Ferran Sunyer i Balaguer fou confinat per a tota la seva vida a una cadira de rodes que no podia moure ell tot sol, essent, doncs, constantment depenent de la cura dels altres. El seu pare morí quan Ferran tot just tenia dos anys, deixant sola la seva mare, la senyora Àngela Balaguer, amb la dura tasca de criar el seu fill. S’instal·laren a viure amb l’àvia materna de Ferran i les seves cosines Maria i Àngels. Més endavant, aquesta família exemplar, que oferia un entorn desbordant de virtut en el qual el nostre famós matemàtic va créixer, es va traslladar a Barcelona.

Com que el metge va considerar convenient que el noi es mantingués lluny de qualsevol possible situació d’estrès, com l’educació i els mestres, a Ferran no se li deixà cap altra opció que aprendre ell sol o a través de les lliçons de la seva mare que, pel seu esperit d’amor i comprensió, eren considerades no perilloses per a la salut. Sens dubte, aquesta educació estigué fortament influenciada pel fet de viure amb les cosines, que foren per a ell durant tota la vida com unes germanes. Després d’un període de lectures intenses, que li despertaren inicialment un interès per l’astronomia i la física, la seva passió per les matemàtiques es despertà i dominà tota la seva vida.

L’any 1938 va comunicar el seu primer resultat al professor J. Hadamard, de l’Acadèmia de Ciències de París, que va publicar un dels seus articles als Comptes Rendues de l’Acadèmia i l’encoratjà a prosseguir en la selecta via d'investigació que havia començat. Des d’aquest moment, Ferran Sunyer va mantenir un intercanvi constant amb l’escola analítica francesa, especialment amb Mandelbrot i els seus estudiants. En els anys que seguiren, els seus resultats foren publicats regularment. L’espai limitat en aquesta biografia no ens permet fer, malauradament, una anàlisi crítica dels seus resultats científics més importants. El seu treball, per al qual obtingué reconeixement internacional, és ben conegut per la comunitat matemàtica.

La discapacitat física de Ferran no li permetia escriure ell mateix els seus articles de recerca. Els dictava a la seva mare, fins a l’any 1955 que morí, i quan, després d’un període de dolor i desesperació, reemprengué la recerca amb nou vigor, les seves cosines es feren càrrec de la tasca d’escriure. La seva capacitat de treball, unida a un talent excepcional, produïren resultats de gran valor científic, per als quals fou guardonat amb diversos premis. Malgrat la seva qualitat i els honors rebuts, li fou molt més difícil assolir una posició social i professional d’acord amb els seus resultats científics. Sovint, la seva situació econòmica no fou gaire confortable i no fou fins el 9 de desembre de 1967, 18 dies abans de la seva mort, que es feu públic el seu nomenament com a membre científic de la Divisió de Ciències Matemàtiques, Mèdiques i Naturals del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Ateses les seves limitacions físiques, no aconseguí els títols acadèmics per als estudis oficials fins molt tardanament. Quan obtingué el títol de batxiller, ja havia estat honorat per diverses universitats! L’any 1960 acabà la llicenciatura i dos anys més tard li fou concedit el títol de doctor d’acord amb els requisits administratius. Des de l’any 1948 treballà a temps parcial en el Seminari Matemàtic de la Universitat de Barcelona, però no fou fins el 1962 que esdevingué membre numerari del seu equip científic, tot i que, de fet, actuava més aviat de director.

Els seus articles foren publicats regularment en la revista del Seminari Matemàtic, Collectanea Mathematica, en la publicació de la qual col·laborà activament des de l’òptica editorial i en diverses ocasions fou consultat pel comitè editorial dels Proceedings of the American Mathematical Society. Participà activament en l’organització de conferències invitades a la Universitat de Barcelona en uns anys que això no era freqüent. En ocasió d’un congrés celebrat l’any 1966, H. Mascart, de la Universitat de Toulouse, va manifestar públicament com se sentia d’honorat per la presència de Sunyer, «el primer, amb molt, dels matemàtics espanyols».

Ferran Sunyer se sentí sempre fortament lligat a les activitats científiques del seu país, acceptant modestament les limitacions que aquesta actitud li comportava, com la renúncia a diverses ofertes que li feren de l’estranger, en particular de França i d’algunes institucions dels Estats Units. L’any 1963 fou contractat per la Marina americana (la US Navy) i en els anys següents les seves investigacions adquiriren un notable prestigi. «La seva aportació al prestigi de la comunitat científica espanyola fou excepcional i el seu treball en matemàtiques d’una excel·lència constant, la qual cosa fa que la seva pèrdua sigui difícil d’acceptar» (carta de condol de T. B. Qwen, contraalmirall de la US Navy).

En dues ocasions, joves matemàtics estrangers sol·licitaren poder treballar sota la seva direcció, però la impossibilitat d’aconseguir beques ho impedí. Fou designat diverses vegades membre de tribunals de tesis doctorals per part d’universitats de l’Índia i en una ocasió president del tribunal, en el que hi figuraven especialistes destacats d’altres països.

Les circumstàncies en les quals Sunyer va aconseguir els seus èxits científics, revelen ja les seves remarcables qualitats humanes. Efectivament, el seu tracte era d’una gran amabilitat i la seva conversa posava de manifest una alegria de viure, i de treballar, i de cultivar l’amistat, molt més enllà de la mera conformitat i acceptació de les dificultats de la seva vida. Les seves opinions en tots els camps estaven saturades de prudència i saber, però al mateix temps tenia un gran respecte per l’opinió i el treball dels altres. Modest de natural, procurava que el seu treball fos considerat com es mereixia, però les seves peticions sempre eren exemptes de qualsevol ombra d’exigència o de sobrevaloració. Però la més sorprenent de les seves qualitats fou la manca total de preocupació o de complex per les seves deficients condicions físiques, de ben segur propiciat, en gran mesura, per l’educació sensible rebuda de la seva mare, indicativa de la integració d’una persona discapacitada en la nostra societat.

Ferran Sunyer i Balaguer morí inesperadament el 27 de desembre de 1967 en plena activitat de producció matemàtica. El seu record i la seva exemplaritat són una font constant d’estímuls per als nostres propis esforços.